Tabulofília

De com menjar-se una taula (de fusta i fòrmica)


Cal començar mossegant la taula suaument, per la part de dalt

Calen, primer, unes llepades preliminars per intentar sostovar la fusta
potser acompanyar-ho d’algun petit copet previ, fet amb els canins,
per trencar el vernís

A poc a poc hem d’alliberar saliva i començar una esgarrapada
amb les dents a aquella xapa que fa de sobre a la taula,
triarem primer un cantó,
preferiblement el més proper a la cadira,
per no haver d’esforçar-nos massa
–la cosa va per llarg i una mala postura pot portar dolències-.

Després, intentant aixecar la làmina,
segregarem la saliva més líquida que puguem fer.
La podrem aconseguir si forcem les papil·les i
no la reservem gaire temps a la boca,
la cosa ha d’anar ràpid. Si ho fem així, en poc temps
(en menys de dues hores i mitja si es tracta d’una taula de mida i matèries normals)
podrem arribar a arrencar tota la primera planxa
i deixar-la ben trinxada.

Després, pacientment ens dedicarem a rosegar la fòrmica
–que només és cosa de temps-

Aquest pas no és el més difícil. La dificultat la trobarem en el moment
d’enfrontar-nos a les potes ja que aquestes acostumen contenir
una fusta més sòlida, fins i tot massissa.

Les potes són on més aliment hi podem trobar.
També tenen més similitud amb l’origen que qualsevol altra part:
és la que té més contacte amb el terra, que més solem remullar
i on clarament s’acumulen més cabells i borra i restes de menjar.
Tot i això, per a devorar-les,
les hem d’encarar a una raconada de la casa i
després d’unes bones garrotades no parar fins acabar.

Pel que de la similitud dèiem,
m’estranya que més d’una taula no arreli i tregui fruit,
ja que, per costum o per inèrcia, seria el més normal.


Aquest, val a dir que és el millor mètode
per empassar-se una taula per dinar.

Atenció, cal vigilar amb els claus, que fan suar.

Bon profit!