Crec que m'agrada olorar-me les aixelles
Es curiós com et sobta aquella olor en aquells moments més casolans
Com ara quan fa una estona que has començat a fer dissabte o quan et toca córrer perquè fas tard els dies de més sol
Sembla estrany el rebuig que tenim cap als propis fluids
No ens agrada llepar-nos la pell, ni llepar als altres i sentim rebuig a les fonts massa personals Quantes males cares pel semen o per la regla: no són mostra de que tot va bé?
En el segon cas, la queixa augmenta quan és massa abundant o comprimim el front davant el curiós olor a ferro que t’arriba a omplir el nas ..............Però no se’ns passa pel cap revestir-nos-en el cos com ho faríem amb xocolata o fang de dubtosa procedència (almenys en el nostre cas podríem comprovar si la font és saludable)
En definitiva, els fluids propis estan en desús, el que triomfa es afegir-ne d’altres després d’un bon rentat o descolorir-nos per tornar-ho a fer provablement per un color semblant al nostre, per un que ens quedi bé
Si ens agrada canviar, perquè no ens passem les essències d’uns als altres?
T’agrada l’olor del cap de la noia que passeja el gos? Li demanes
T’agrada la fortor de les aixelles del fruiter...doncs quatre refregades
El que ens falta és això
Refregar-nos més
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Suposo que ens agraden les pròpies olors i les d'aquelles persones més properes que vinculem al plaer d'algun altre dels nostres sentits. Hem de fer anar més el nas, és un sentit bastant oblidat i hem d'acceptar-nos més.
Cap problema per intercanviar olors.
Publica un comentari a l'entrada