paraules embossadas en extintes connexions neuronals esperen, fent cua, que no els arribi l'hora d'aparèixer ratllades sobre el paper.
Sembla que algun moment vaqn estar pensades, engendrades per saltar al més enllà - de la boca o de la má-.
tot i això, els excessos o les mancances (cadascú pot evocar els seus, jo ja no els recordo) van fer que es perdessin entre els suposats plecs de la massa gris . En aquest punt podriem imaginar les imatges, paraules o idees que han perdut l'ús, el sentit de la seva existéncia en fila amb cara pál·lida, llavis arquejats i mirada perduda, esperant una guspira elèctrica en l'axioma d'una neurona morta i expirant, mentres es dilueixen entre la massa tova del cervell.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
para o olhar vago basta um neuronio
Publica un comentari a l'entrada